Selznick International Pictures, 1940. Direcció: Alfred Hitchcock . Productor: David O. Selznick. Guió: Robert E. Sherwood y Joan Harrison, segons la novel·la de Daphne Du Maurier. Fotografia: George Barnes, en b/n. Música: David Broekman. Duració: 130 min. Intèrprets: Laurence Olivier, Joan Fontaine, Judith Anderson, George Sanders, Gladys Cooper, Reginald Denny.
Està basada en la novel·la del mateix nom de Daphne du Maurier. Va guanyar dos Oscars, a la millor pel·lícula i a la millor fotografia en blanc i negre, i va obtenir unes altres nou nominacions, incloent millor director, millor actriu principal (Joan Fontaine), millor actor principal (Laurence Olivier) i millor actriu secundària (Judith Anderson).
Sinopsi
Al poc temps de perdre la seva esposa Rebecca, l’aristòcrata anglès Maxim De Winter coneix a Montecarlo una jove humil, dama de companyia d’una senyora americana. Poc després, De Winter i la jove es casen, i ambdós van a la mansió anglesa de Manderley, residència habitual de De Winter. Aviat la senyora Winter s’adona que no pot esborrar en el seu marit el record de la seva difunta esposa.
EUA. 1960
Direcció: Alfred Hitchcock.
Guió: Joseph Stefano. Música: Bernard Herrmann.
Intèrprets: Anthony Perkins, Vera Miles, Janet Leigh, John Gavin, Martin Balsam.
Durada: 109 minuts.
Farta de no tenir diners, una oficinista fuig cap a Califòrnia amb la intenció de reunir-se amb el seu xicot, i s’emporta 400.000 dòlars que el seu cap li ha confiat perquè els ingressi al banc. Atrapada per una tempesta i cansada de conduir, deixa l’autopista i s’atura al Motel Bates, on l’encarregat, un jove anomenat Norman, sembla dominat per la seva mare.
Director: Frank Capra
Año: 1946
Intèrprets: James Stewart, Donna Reed, Lionel Barrymore, Thomas Mitchell, Ward Bond, Henry Travers, Frank Fraylen.
És una pel·lícula nord-americana de Frank Capra de l’any 1946. Amb 5 nominacions als Oscars: Millor pel·lícula, director, actor (James Stewart), muntatge i so.
És un clàssic del cinema, programat per les televisions de mig món a les festes nadalenques. Bons sentiments i inoblidables interpretacions per a la història d’un home que contempla com hagués estat la vida dels que l’envolten si ell no hagués existit, i d’un entranyable àngel que vol aconseguir les seves ales.
La Bella era una bonica noia que vivia en un poble; en Gaston, un jove al qual totes les altres noies anaven al darrere, deia que s’hi casaria. El pare de la Bella, en Maurice, surt un dia amb el seu carro i es perd, i aleshores troba un castell amb les portes obertes i hi entra. De sobte apareix un monstre al castell. Mentrestant, en Gaston fa els preparatius per al casament. La Bella veu el cavall del seu pare tot sol i demana a l’animal que la porti amb en Maurice. Un cop al castell, veu el seu pare segrestat. Apareix el monstre, i la Bella el convenç perquè l’alliberi a canvi de quedar-se ella al castell. En Gaston vol anar a alliberar la Bella, que viu com una reina i ha agafat afecte a la Bèstia. Finalment, un dia que sembla que el monstre es mori, es converteix en un bell cavaller, i tots dos seran feliços.
Direcció: Federico Fellini Any: 1973 Països: Itàlia i França Durada: 127 min Gènere: comèdia Intèrprets: Pupilla Maggio (Miranda Biondi, mare de Titta), Armando Brancia (Aurelio Biondi, pare de Titta), Magali Noël (Gradisca, la perruquera), Ciccio Ingrasia (Teo, oncle de Titta), Nando Orfei (Patacca, oncle de Titta), Luigi Rossi (advocat) Guió: Federico Fellini i Tonino Guerra Producció: Franco Cristaldi Música: Nino Rota Música no original: Ernesto Lecuona Fotografia: G. Rotunno
SINOPSI
La família Biondi, composta pel pare Aurelio, la mare Miranda, els seus dos fills (Titta i el seu germà menor) i el germà d’ella, anomenat el Patacca, viu en una petita ciutat italiana en els anys 30, i en aquests moments estan celebrant l’arribada de la primavera amb una gran foguera. [...]
ESTUDI DE LA PEL·LÍCULA
Amarcord, pel·lícula realitzada per Federico Fellini, entre Roma (1972) i Casanova (Il Casanova de Federico Fellini, 1976), vista avui dia, continua revelant-se com una fita; una crònica nostàlgica i personal, impregnada de la poesia i de la dosi de surrealisme tan pròpia de les seves obres, que abraça sense cap tipus de pudor l’adolescència del propi autor. Amb 53 anys a l’esquena, el vell Fellini tornava a una regió gairebé irreconeixible per la boira que el pas del temps havia dipositat en ella, el territori de la seva infància i joventut.
Després d’uns inicis professionals en els quals va ser vinculat al moviment neorealista —Federico Fellini va ser, per posar algun exemple, un dels guionistes de Roma, ciudad abierta (Roma, cittá aperta, 1945. Roberto Rossellini) i realitzador, també, de Los inútiles (I vitelloni, 1953)— va acabar desenvolupant una de les filmografies més personals de la història del cinema. Les autocites, les al·lusions a la seva trajectòria vital, als seus gustos, la seva manera d’entendre la vida, als seus amors, els seus fantasmes, les seves quimeres… tot això conformava el material amb el qual el cineasta italià construïa les seves pel·lícules.
A Amarcord, Fellini va tirar mà dels seus records infantils i juvenils per elaborar una obra d’un marcat to nostàlgic. No obstant això, el record té poc a veure amb un testimoni fidedigne del passat. En el record, la imaginació gaudeix d’espais oberts per campar a les seves amples. A més, recordar pot convertir-se en un exercici de funambulisme en el qual la corda del temps s’estira i s’encongeix sense que la persona que camina a través d’ella pugui dominar-la plenament. El passat pot ser evocació d’un temps que no tornarà mai. No obstant això, aquesta veritat de Perogrullo no amaga que, en ocasions, la mentida es pugui convertir en la projecció del present perquè veiem el que va ocórrer, no com de veritat va ocórrer, sinó embriagats per l’aroma de la idealització —cosa aquesta, bastant més atractiva que la pròpia realitat—.
Amarcord narra la història d’una petita ciutat de províncies italiana durant la dècada dels anys 30. El temps és l’element bàsic de la construcció narrativa de la pel·lícula. Tot el que veiem en ella està inclòs en el cicle de les quatre estacions —concretament de primavera a primavera— i emmarca la vida italiana en els anys del feixisme. Són múltiples els arguments que conflueixen en la trama de Amarcord. Els personatges s’introdueixen de manera gradual i, amb cada personatge nou, noves anècdotes i situacions se succeeixen.
De la mateixa manera que François Truffaut estimava la literatura i el cinema perquè preferia els reflexos de la vida a la vida mateixa, amb el seu cinema Fellini semblava voler prestar-nos uns lents especials per mirar, i deformar, la realitat al seu gust, tornant-nos una mena de materialitat carnavalesca que transmetia millor encara la grandesa dels fets relatats. [...] La lectura és clara. Com tornaria a fer anys després a Y la nave va (E la nave va, 1983), Fellini disfressa la realitat transformant-la en quelcom molt més artificial i, per tant, espectacular —la posada en escena, l’escenografia i la música de Nino Rota tenen un pes específic molt important aquí—. Ell, que preferia el cinema-mentida al cinema-veritat, trobava la mentida més interessant que la veritat ja que la ficció pot caminar en el sentit d’una veritat més aguda de la realitat quotidiana i aparent. L’únic que havia de ser únic era, sens dubte, l’emoció que els creadors —el director, els actors, etc.—, els personatges i els espectadors han d’experimentar. [...]
Els personatges de les pel·lícules de Fellini no acostumen a evolucionar. Estan descrits des del poètic i el bufonesc, més definits per la seva imatge que per la seva psicologia. És per això que fins que no es té una visió conjunta de l’elenc de personatges que poblen els seus films, l’espectador no els pot abraçar en tota la seva identitat i definició. [...]
D’altra banda, les seqüències se succeeixen sense descans. Les hilarants donen pas a les patètiques, els esdeveniments de tall col·lectiu donen pas als de caràcter més individual, i tot aquest conjunt conforma una imatge d’un temps remot carregada d’erotisme i tenyida per l’afecte que es té a allò recreat sabent que mai tornarà a existir. Fellini llança una mirada infantil i observa amb molta precisió, bastant sentit de l’humor i una mica de màgia. [...]
El director [...] també té temps per mostrar-nos el conflicte social entre classes [...], ens parla de l’abús de poder [...] i de l’absurda irracionalitat que suposa la imposició de l’ordre per la força i el totalitarisme [...]. No obstant això, els fantasmes de Fellini estan bastant allunyats d’allò terrenal, el seu esperit està per damunt de disquisicions polítiques; i per això, no càrrega les tintes en la denúncia, no necessita prendre partit i es limita a mostrar, sense ànim de jutjar els elements que conformen el seu univers particular.
Parlar d’Amarcord, o de Fellini, i no fer-ho de Nino Rota és quedar-se a mig camí. A Amarcord la música de Nino Rota ajuda, i de quina manera, a l’evocació que dissenya Fellini. És una música que posseeix un cert toc nostàlgic que assoleix moments d’extraordinària bellesa [...].
Amarcord és una pel·lícula complexa en la seva construcció, plena de paratges i racons que esperen per ser descoberts. [...] Amarcord és un parc temàtic amb tots els nostres records totèmics, amb les nostres repressions i pors [...]. Amarcord menteix, però fa riure. [...] Doncs això mateix. Aboquin-se a la finestra que Federico Fellini els deixa oberta de bat a bat. Passin i vegin. I si ho aconsegueixen, abandonin-se al carnaval dels records.
Actualment treballa en el Departament de Documentació de la Televició de Catalunya. És autora de l’ article “Documentalista audiovisual, un ofici apassionant” (2002) i coautora d’ “El documentalista audiovisual” (2003).
Pàgina oficial de l’associació professional de documentalistes més gran del món, creada a finals de 1960. És una associació nord-americana sense ànim de lucre.
Association des professionels de l’information et de la documentation
Pàgina oficial de l’associació francesa que, a més de realitzar les tasques pròpies de la professió, té com objectiu defensar la professió i representar-la davant dels poders públics de França.
Pàgina oficial de l’associació francesa que té com objectius principals fomentar la cooperació entre els seus membres en aspectes com la conservació i explotació de les imatges en moviment, promoure l’intercanvi d’informació i documentació, i organitzar cursos i seminaris sobre la preservació i difusió dels materials audiovisuals.
